Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols va tenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt que la versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinó que també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se de posar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que aixó suposava, pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-se lliurement amb tot el cos. Segurament, aixó és el que pretenia Samuel Beckett, que amb Final de partida iniciava un procés d'esborrament de l'actor, fins a reduir-lo, progressivament, a ser només una veu. Avui, la crítica está d'acord que es tracta d'una de les obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'está d'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama canónic de Beckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudica un "nou nivell d'excel·léncia". Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traducció teatral l'any 1988 amb la traducció d'aquesta obra, que llavors va titular Fi de partida. Després de successius muntatges, a cárrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se'n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títol que, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor les intencions de Beckett.
