Novel·la Assaig filosófic Autobiografia Deliri Thomas lÆObscur és un llibre exigent, un repte per a qualsevol lector, peró sobretot per al que entengui la literatura com a simple desenvolupament dÆun fil narratiu, amb personatges descrits amb detall i unes coordenades dÆespai i temps ben delimitades. De Thomas lÆObscur, algú nÆha dit una obra hermética, peró aixó és un tópic, com tots, molt empobridor. El que és cert és que, a partir dÆun llenguatge condensat fins a lÆextrem, Blanchot suggereix més que no pas explicita. DÆalguna manera, amb aquest llibre, el lector ha de reaprendre a llegir. De tant en tant ─sobretot al principi─, Blanchot hi escampa algunes boies perqué al lector li sembli que neda en aigües més o menys segures, peró és un miratge i prou. I és que, aparentment només, lÆestil de Blanchot remet a una mena de free jazz lingüístic. Aparentment perqué en aquest llibre domina una prosa poética que sÆesfilagarsa fins al límit, que lluita per sortir de si mateixa, que es clava, confon, ofega, i que també (o sobretot) és una reflexió constant sobre el poder en pos
