La Retórica nova, escrita en catalá l'any 1301, només s'ha conservat en la versió llatina de 1303. La seva redacció contribuïa a un ambiciós projecte del Llull madur: repensar les disciplines escolars básiques (les artes del trivium i el quadrivium) a partir dels conceptes i la combinatória que proporcionava l'Art. S'hi entreveuen nocions retóriques i de llenguatge heretades: la paraula és la vox significativa que expressa un concepte, tal com havia observat Aristótil; i la retórica és l'art de fer plaent aquesta paraula, dotant-la de bellesa, per tal que parlants i oients convergeixin en un mateix fi, tal com deia la retórica del seu temps. Llull, peró, hi transcendeix la tradició. La seva retórica és nova perqué expressió, bellesa i persuasió hi segueixen els principis de l'Art, i se subjecten a la veritat que l'Art és capaÇ de revelar en cada ésser designat. La doctrina que en resulta és teórica i práctica alhora: investiga la bellesa, l'ordre i l'adequació en la paraula (verbum) i en el discurs (sermo), i en treu preceptes que valen per a tota mena de comunicació, de l'oratória civil a la pregária. Práctics com són, aquests preceptes no obliden mai la funció instrumental de la paraula, subordinada a l'obligació humana de servir Déu, d'acord amb la intenció primera del pensament de Llull.