La nosa és un llibre de poemes en (falsa) prosa, no pas de proses poétiques, on la métrica amagada es lliura al carácter generatiu de ritme i música verbal amb la voluntat de generar un llenguatge que a la vegada que aconsegueix ser molt propi i característic de l'autor intenta no perdre el vincle essencial amb la tradició, que el poeta pretén reescriure reutilitzant-la en benefici de la própia construcció i de la voluntat de desemmascarar les noses que habiten el món i la condició humana. La incomunicació en l'era de la hipercomunicació, la desubicació, l'estupidesa universal, la mort, la reflexió metapoética són els principals problemes a partir dels quals es generen els temes que es vertebren amb aquesta voluntat de llenguatge (condemna-mort-por-sexe-drogues-natura-bellesa-poesia-literatura-llenguatge) on forma i contingut, cos i ánima, música i lletra, formen un tot indestriable des de la génesi del poema. Poemes que es poden entendre peró que no pretenen ser entesos sinó buscar la complicitat del lector perqué aquest els completi, els doti d'un significat subjectiu o, simplement, s'acontenti amb un gaudi estétic similar a l'assolible davant una obra plástica, una dansa o qualsevol expressió musical.
